Aquest es un post d’aquells fàcils d’escriure, a priori, d’aquells que has pensat durant anys, concretament set, des de que vaig començar la carrera, i que en un sol segon, amb un record, amb una imatge canvia per complet.

Per fi tinc tots els crèdits convalidats, per fi demà vaig a recollir el títol (o el resguard en el seu defecte), per fi sóc enginyer en informàtica, i tot i que tampoc es res de l’altre món, es més del que esperava fer en aquesta vida. Enredera queden set anys plens de records, experiències i gent que han marcat tota aquesta trajectòria. Alguns de bons, i altres de dolents.

M’agradaria, aprofitant el blog, agrair a tots els que m’han ajudat a obtenir el títol. Al Xavi i al Sergio per el primer any d’adaptació que varem compartir (i els demés), amb tots els bons moments que hi va haver (les pràctiques de Llenguatges de programació, les d’Algoritmes i programació, aquelles jornades maratonianes des de les 9 del matí fins a les 19h de la tarda per culpa d’una inscripció mal realitzada, els peus de plom, el paraigües del crack, els viatges en tren, …), possiblement el millor any de tots.
A l’Albert, al Jaume, als Dani’s, a l’altre Xavi, al Toni, al Jota ele, al Manel, al Jordi, al Rubén, al Javi, al Robert, a l’altre Sergio, al Marc o al Francesc (i a d’altres que segur m’oblido), que des de segon, tercer o quart i fins al final van estar allà, tant en les classes com a les practiques, en les hores d’estudi, als interminables viatges en tren, en les pràctiques d’Enginyeria del software, en les de Sistemes Operatius i tantes altres, en els partits al SAF, en la lligueta dels Engañaos, en les partides al Pro, en els sopars, les sortides, la final de la Champions, i els mals moments…

Quins records...

A tots els amics (no cal citar ningú, tots sabeu qui sou…) i família, pel suport rebut, i per les tonteries que m’heu aguantat durant aquests set anys.
Al Fernando, al Joan, als Jordi’s i tots els companys que he anat tenint a Caprabo i a Perception (no citaré a ningú per no deixar-me’n cap…), per totes les facilitats rebudes i l’ajuda proporcionada per a que pogués compaginar la feina i els estudis de la millor manera possible, per l’amistat que ha anat sorgint (tot i que ens alguns cassos ja hi era), i per recolzar-me en els pitjors moments.
A tots els companys del bàsquet, tant de l’Ametlla, com de Les Franqueses, per aconseguir fer-me desconnectar de tot, i fer que gaudís jugant (o fent el nostre espectacle) amb vosaltres.
A la Puma, per estar en cel quan estava d’examens i passar-se tota la nit cridant, al Pumi per mossegar-me la ma i fer-me arrencar un somriure quan ho veia, tot cansat d’estudiar.
En fi, a tots els que heu format part de la meva vida durant aquests set anys…

Si bé he citat a molta gent, no crec que ningú hagi fet tant com la ùnica persona a qui no li podré ensenyar demà el resguard del títol, sense tu no hagués començat mai aquesta carrera i per tant ara no estaria escribint aquest post, sense tu segurament ho hagués deixat al primer entrebanc… Gràcies per haver estat allà fins al final. Gràcies.

Aquesta entrada fou escrita el dijous 25 juny 2009 a les 19:56 i desada a Més personal, Universitat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Els comentaris i els pings en aquest moment estan tancats.